El Palau Bargello, la casa dels Davids

En una de les sales del magnífic Palau Bargello s'acumula la major densitat d'obres capitals de tota Florència. Són capitals tot i que, en realitat, són molt menys conegudes per tothom que el David o la Pietà de Michelangelo, o que la Primavera o el Naixement de Venus de Boticcelli. Però per a aquella persona interessada en entendre el renaixement, aquesta sala ho és tot.

El David de bronze de Donatello

I ho és perquè, de bones a primeres, ens trobem dos dels Davids més absolutament fantàstics de la història, un al costat de l'altre: el de Donatello i el de Verrocchio. Els dos són de bronze, d'una mida similar i, per descomptat, això ens permet comparar els detalls, els atreviments de cadascun en les seves respectives èpoques (Donatello primer, quasi inaugurant el Renaixement, Verrocchio després, continuant-lo). L'experiència d'enfrontar-se amb una obra (i ja no dic amb dues, com és el cas, comparant-les) ha de ser quelcom de pristí i personal, així que em resisteixo a donar massa pistes sobre com acarar-les. Però no me'n puc estar, això sí, d'anotar alguns aspectes que potser poden encuriosir al visitant menys avesat a aquestes dues obres mestres. Aquests són, crec, alguns dels detalls a observar, comparar i sobre els que reflexionar, davant dels dos Davids, el de Donatello i el de Verrocchio.

• La nuesa d'un (el primer nu de l'època moderna, un atreviment total) davant la cobertura del segon.
• La posa, ambdós en contraposto, però el de Verrocchio, si bé més lleuger, absolutament alliberat de qualsevol peanya truculenta.
• Els graus de tensió d'ambdós, revelats pels detalls de la pell.
• Quin dels dos sembla més innocent? I més segur? I més ambiciós?
• Què significà l'elecció del personatge de David? 
• Quan hi ha de religió en aquesta elecció?

El David de bronze de Verrocchio

Però també es troba, molt proper, el David de marbre, la primera aproximació al mite de David per part de Donatello. Per tant, també podem comparar dos altres Davids, ambdós de Donatello, cadascun en un material diferent i, sobretot, en una època diferent: que si l'elecció del moment, que si l'expressivitat, que si el contraposto, que si els detalls, que si la nuesa.
Però al darrera del David de bronze de Donatello i rau una altra de les seves obres més importants: l'efigie de Sant Jordi que va fer per Orsanmichele. Ja és, aquesta estàtua, prou impressionant per si mateixa, però és que ve rematada en la seva base per un dels relleus més impressionants i importants de l'època, en el que el mestre va polvoritzar tots els estàndards en aquesta disciplina emprant una nova tècnica, l'stiacciato, que permetia crear figures amb relleus molt fins, subtils, quasi imperceptibles, amb la que va descriure l'enfrontament entre el sant i el drac.

I, com per acabar de posar la cirereta al pastís deliciós que és aquesta sala, en una cantonada, com en segon terme, una de les lluites artístiques més imponents i definitives de la història de l'art: la que van mantenir Ghiberti i Brunelleschi per guanyar el concurs de les portes del baptisteri de Santa Maria del Fiore. Els dos cassetons que ambdós artistes van presentar al voltant del tema del sacrifica d'Isaac es troben, l'un al costat de l'altre, per poder gaudir-los, comparar-los i, en darrer terme, qui sap si ratificar el veredicte final (va guanyar Ghiberti) o contradir-lo.
S'explica habitualment que Brunelleschi, en perdre la partida, va decidir renunciar a l'escultura (de la qual n'era un mestre absolut, com es pot comprovar en el seu cassetó), emprenyat com va quedar de la tria final. S'especula que aquesta desfeta el va impel·lir a buscar en la realització de l'impossible a la cúpula de Santa Maria del Fiore, la glòria eterna que ja sabia que no aconseguiria en l'escultura. La resta, com es sol dir, és història.