Les millors geladeries de Florència (que hem provat)

L'afegitó final del títol és important: ningú pot fer un rànquing de geladeries de Florència sense agafar un empatx i engreixar-se tant que els seus dits, convertits ara en salsitxes, siguin incapaços de teclejar cap mena de llista. Així que, sense pretensió de ser exhaustius, recitarem aquelles que hem tastat. Això sí, val a dir-ho, les que vam tastar van ser aquelles que diversos locals ens havien recomanat prèviament. Així que, si  bé no és "la" llista, si és una llista "fiable".

Les posem en un ordre més o menys qualsevol (tot i que les que millor record ens van deixar estan al capdamunt) i amb enllaços als mapes per arribar-hi.:

- Edoardo: Si bé és un pèl més cara que la resta donada la seva privilegiada ubicació al davant mateix de la catedral de Santa Maria del Fiore, la qualitat dels seus gelats "bio" és realment fantàstica.
- Grom: Ben a prop de l'anterior, al carrer de sota de la plaça de la catedral, a la gelateria Grom es passaran un minut de rellotge preparant la teva bola de gelat perquè sigui absolutament perfecte.
- Neri: Una de les millors i més recomanades gelateries de Florència. Gran varietat i molta cua.
- Amal: Si t'agraden els gelats de textura més fina, de crema més suau, aquest és el teu lloc, ubicat en un barri molt animat a la vora de la catedral.
- MySugar: No es pot jutjar, per bé ni per mal, una gelateria per un simple parell de gelats, però la veritat és que ens l'havien venut millor del que ens va acabar semblant. Tot i així, bons (els gelats sempre són bons, no?).
- Carabè: Força transitada pels turistes que venen del Museu de l'Accademia, amb un bon assortiment de gelats i "granites".

També ens en van recomanar d'altres que, finalment i amb molta pena per part nostra, no vam poder tastar, però que també us deixem llistats aquí per tal que els proveu si us agafa a prop:

- Il Re Gelato: El "rei" dels gelats, segons qui ens ho va recomanar, el millor de tots, per bé que una mica lluny de tota atracció turística.
- Gelateria De' Medici: Si bé pot semblar apartada del centre (que ho està), no deixa d'estar ubicada en un barri molt animat que bé paga la pena una visita (que es pot combinar amb un cop d'ull al Le murate).
- Carraia: Dues opcions, aquí. La del barri de Santo Spirito o la de la Santa Croce. Molt recomanades, les dues.

Ja les teniu totes (les que a nosaltres ens van dir, és clar; sempre en podem afegir de noves al llistat quan les hagueu descobert!). Ara només toca acostar-vos-hi i passar-vos 10 minuts bons intentant decidir quins sabors combineu avui.

El Palau Bargello, la casa dels Davids

En una de les sales del magnífic Palau Bargello s'acumula la major densitat d'obres capitals de tota Florència. Són capitals tot i que, en realitat, són molt menys conegudes per tothom que el David o la Pietà de Michelangelo, o que la Primavera o el Naixement de Venus de Boticcelli. Però per a aquella persona interessada en entendre el renaixement, aquesta sala ho és tot.

El David de bronze de Donatello

I ho és perquè, de bones a primeres, ens trobem dos dels Davids més absolutament fantàstics de la història, un al costat de l'altre: el de Donatello i el de Verrocchio. Els dos són de bronze, d'una mida similar i, per descomptat, això ens permet comparar els detalls, els atreviments de cadascun en les seves respectives èpoques (Donatello primer, quasi inaugurant el Renaixement, Verrocchio després, continuant-lo). L'experiència d'enfrontar-se amb una obra (i ja no dic amb dues, com és el cas, comparant-les) ha de ser quelcom de pristí i personal, així que em resisteixo a donar massa pistes sobre com acarar-les. Però no me'n puc estar, això sí, d'anotar alguns aspectes que potser poden encuriosir al visitant menys avesat a aquestes dues obres mestres. Aquests són, crec, alguns dels detalls a observar, comparar i sobre els que reflexionar, davant dels dos Davids, el de Donatello i el de Verrocchio.

• La nuesa d'un (el primer nu de l'època moderna, un atreviment total) davant la cobertura del segon.
• La posa, ambdós en contraposto, però el de Verrocchio, si bé més lleuger, absolutament alliberat de qualsevol peanya truculenta.
• Els graus de tensió d'ambdós, revelats pels detalls de la pell.
• Quin dels dos sembla més innocent? I més segur? I més ambiciós?
• Què significà l'elecció del personatge de David? 
• Quan hi ha de religió en aquesta elecció?

El David de bronze de Verrocchio

Però també es troba, molt proper, el David de marbre, la primera aproximació al mite de David per part de Donatello. Per tant, també podem comparar dos altres Davids, ambdós de Donatello, cadascun en un material diferent i, sobretot, en una època diferent: que si l'elecció del moment, que si l'expressivitat, que si el contraposto, que si els detalls, que si la nuesa.
Però al darrera del David de bronze de Donatello i rau una altra de les seves obres més importants: l'efigie de Sant Jordi que va fer per Orsanmichele. Ja és, aquesta estàtua, prou impressionant per si mateixa, però és que ve rematada en la seva base per un dels relleus més impressionants i importants de l'època, en el que el mestre va polvoritzar tots els estàndards en aquesta disciplina emprant una nova tècnica, l'stiacciato, que permetia crear figures amb relleus molt fins, subtils, quasi imperceptibles, amb la que va descriure l'enfrontament entre el sant i el drac.

I, com per acabar de posar la cirereta al pastís deliciós que és aquesta sala, en una cantonada, com en segon terme, una de les lluites artístiques més imponents i definitives de la història de l'art: la que van mantenir Ghiberti i Brunelleschi per guanyar el concurs de les portes del baptisteri de Santa Maria del Fiore. Els dos cassetons que ambdós artistes van presentar al voltant del tema del sacrifica d'Isaac es troben, l'un al costat de l'altre, per poder gaudir-los, comparar-los i, en darrer terme, qui sap si ratificar el veredicte final (va guanyar Ghiberti) o contradir-lo.
S'explica habitualment que Brunelleschi, en perdre la partida, va decidir renunciar a l'escultura (de la qual n'era un mestre absolut, com es pot comprovar en el seu cassetó), emprenyat com va quedar de la tria final. S'especula que aquesta desfeta el va impel·lir a buscar en la realització de l'impossible a la cúpula de Santa Maria del Fiore, la glòria eterna que ja sabia que no aconseguiria en l'escultura. La resta, com es sol dir, és història.

Florència a vista d'ocell des del Piazzale Michelangelo

Florència ofereix diverses possibilitats d'enfilar-se a les altures i divisar, d'allà estant, la closca de la ciutat, els seus terrats, els seus ramals que s'estenen recargolada i esbojarradament fins on ja no hi arriba l'ull. Es pot fer des de la cúpula de la Catedral de Santa Maria del Fiore o des del Campanile. Però aquestes dues opcions, per recomanables que siguin (no us les perdeu!) són, per una banda, costoses (cal agafar alguna de les diverses possibilitats d'entrada que el Museu de l'Opera del Duomo ofereix) i, per l'altra, molt duomocèntriques (és a dir, que un no veu la Florència de postal que té al cap i, si bé és una vista realment necessària i molt agraïda, s'ha de combinar, forçosament, amb una altra, la de la distància, la que et permet veure l'ou des de fora del rovell).

Una magnífica alternativa és acostar-se amb l'autobús número 12 (que es pot agafar, per exemple, al davant de l'estació central de trens) fins al Piazzale Michelangelo, al damunt d'un turonet que domina la ciutat des de la seva elevació. Des d'allà es poden veure les més grans construccions (Santa Maria del Fiore, la Santa Croce, el Palazzo Vecchio, etc) retallades contra les casetes i la serralada que flanqueja Florència.

Com a llacet que acaba d'embolicar el regal per a la vista, el turonet està coronat per la molt deliciosa església de San Miniato al Monte (de les més belles de Florència), que bé mereix una visita (gratuïta) per admirar els seus frescs, el paviment (parcialment dedicat al zodíac), un presbiteri elevat al damunt de la cripta i, sobretot, un magnífic mosaic d'un Maiestas Domini obra d'Agnolo Gaddi (principal deixeble de Giotto), perfectament conservat (després d'una restauració del 1490).

Si no es té pressa i les cames estan fortes (el trajecte pot dur quasi tres quarts d'hora), pot ser ben agradable descendir el turó pel Viale Galilei i acabar al Piazzale di Porta Romana. L'alternativa, en tot cas, és baixar el turó pel davant, des del Piazzale Michelangelo i resseguir o bé la vora del riu Arno o bé les restes de l'antiga muralla.

El gegant dels Apenins que custòdia el Parco del Pratolino de la Villa Demidoff

Va sorgir dels Apenins per protegir la natura. D'entre un rocall integrat en el parc del Pratolino, dins les terres de la Villa Demidoff, el colós sembla desprendre's de la pedra per abocar-se damunt d'un estany cobert de nenúfars i habitat per granotes i peixos. 

Va ser esculpit per Jean de Boulogne (Giambologna) i, en un principi, l'obra era encara més grandiosa del que ara roman, doncs el rocall era molt més gran i, a l'interior, s'hi dissenyaren uns corredors en forma de gruta perfectament accessibles que, a més, contenien uns misteriosos autòmats que remullaven als visitants de manera sorprenent i inesperada. Imponent i colossal, el gegant custòdia el parc, visible com és des d'arreu de la immensa esplanada que l'acull.

El parc fou dissenyat pel talentós Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, entre els anys 1568 i 1581. Va ser un encàrrec de Francesc I de Médici, Gran Duc de la Toscana. Els camins s'estenen i bifurquen de manera relaxada al llarg de la seva extensió, permetent al visitant itineraris diversos sense donar-li mai la sensació d'estar perdut. En tot cas, tots ells acaben portant-te davant del colós i del seu estany.

A la mort de Francesc I de Médici, el parc quedà abandonat, i el colós, orfe de mirades. No va ser fins al 1789 que un visitant casual que va generar un boca orella que el va fer reviscolar, fins arribar a les mans de Paolo Demidoff, antic Gran Duc de la Toscana, que el remodelà.

Foto estreta del web de Firenze Turismo

El parc és obert als visitants des d'Abril fins a Octubre, tan sols els Divendres, Dissabtes i Diumenges, a més dels festius. L'entrada és gratuïta i, si es vol, es pot encarregar un tour guiat. Al prat, que és a les afores de Florència, s'hi pot arribar amb l'autobús ATAF número 25A que surt de la plaça de Sant Marc i que, en la seva darrera parada, et deixa a uns 300 metres de l'entrada del parc.
És un lloc prou encisador per deixar-se caure per la gespa amb un bon llibre, buscant sempre alguna bona ombra, deixant-se protegir per aquest gegant mític

La terrassa amb vistes al Duomo del bar d'una biblioteca pública de Florència

Al voltant de la impressionant cúpula del Bruneleschi que corona la catedral de Santa Maria del Fiore s'hi poden trobar multitud d'hotels de luxe que t'ofereixen, previ desemborsament de la teva fortuna familiar, d'unes terrasses molt divines des de les que contemplar-la. Pots deixar-te la pasta gustosament en elles, però si prefereixes tenir les mateixes vistes sense haver de rascar-te la butxaca tan a fons, deixa't caure per la biblioteca pública 'delle Oblate.
A dalt de tot hi ha una cafeteria, a la qual s'accedeix per una mena de galeria coberta des de la qual es tenen unes vistes perfectes del duomo. Les vistes són magnífiques, i les pots gaudir amb algun refresc o cafè entre les mans o, fins i tot, endrapant alguna cosa més sòlida. Les cadires no són les més còmodes, val a dir-ho, però és que t'hi pots estar sense pagar! Què més vols, tu, ara?!?!

Els horaris són amplis (de 8:00 a 24:00 de Dimarts a Dissabte, Dilluns de 14:00 a 19:00, Diumenges tancat) i mai no hi ha massa gent ni soroll.

Cafès literaris amb encant a Florència #1: Brac

Foto estreta del Facebook del Brac

La combinació de cafè (o copa) i literatura em sembla una de les coses més sexys del món. Què vols? Em posa. Quan un viatja, camina molt, es cansa molt, i calen metes volants, calen recessos, pitstops que et permetin recuperar forces. Però ningú no ha dit que haver de parar per descansar hagi de ser un simple break, un iter interruptus.

Florència —m'explicava una florentina de naixement— té una llarga tradició de cafès literaris. Se'n poden trobar diversos arreu de la ciutat. Nosaltres en vam intentar topar (in)voluntàriament amb alguns d'ells. Aquest n'és el primer:

Cafè Brac

Al Brac s'hi accedeix per una petita i discreta porta del número 18r de la Via dei Vagellai. (No haurien de ser així d'humils i discretes totes les entrades als llocs on es ret culte a l'art i a la cultura?) Un cop dins, un no sap si està en un cafè, en un restaurant vegetarià, en una llibreria d'art o a la sala d'estar d'algun modernet gafapaster. I potser, en realitat, el Brac és quelcom més que tot això, donat que s'ha convertit en un punt de trobada de gent curiosa, amant de l'art (molt en particular de la fotografia), atesos l'ambient, la decoració i els esdeveniments i actes que sovint omplen els seus espais.

Aquest, es troba repartit en tres: un primer espai rebedor amb barra i algunes tauletes (que és l'espai més "bar" dels tres), un jardí de pas intermedi amb un parell d'espais còmodes per escarxofar-s'hi i fullejar revistes txatxis, i un menjador interior que podria semblar el d'algú qualsevol amb targeta de client d'Ikea, folrada amb estanteries de llibres d'art i cultura, molt acollidor, i amb musiqueta  moderneta (quan nosaltres hi vam ser sonava una recopilació de funk africà dels 70).

Foto estreta de The budding lotus

Per descomptat, els llibres es poden fullejar, llegir i, és clar, comprar. Però tot això es pot fer mentre es paladeja alguna de les seves especialitats vegetarianes o es calma la sed amb un batut o un spremutto. Servei atent, jove i proper, amb ganes d'enriquir l'experiència, espai tranquil i acollidor, atmosfera cultural, tot això fan del Brac alguna cosa més que una simple aturada en el camí.

App dels esdeveniments a Florència

Un no ha viscut una ciutat fins que no ha tastat la seva producció cultural popular, aquells esdeveniments oberts al públic de manera gratuïta (o quasi) que conformen una ciutat vibrant i bellugadissa. Sovint és difícil rastrejar el cúmul d'esdeveniments culturals que es donen en una ciutat important i viva com Florència (diversitat de fonts, dificultat per garbellar entre diferents tipus d'actes, etc.), però no a Florència.
I, més que res, perquè el Departament de Turisme de la ciutat ha tingut a bé llençar una app per a dispositius mòbils que la condensa, la classifica i et permet localitzar-la ràpidament en el mapa, siguis on siguis. L'app en qüestió es diu Firenze Infectious Beauty, i us la podeu descarregar per a Android i Apple.

 

El millor, com dèiem, la possibilitat de filtrar fàcilment.

Però també ens ha anat molt bé l'opció d'integrar la localització en el mapa dels esdeveniments. Fins i tot li pots demanar que et mostri aquells que estan ben a prop d'on estàs ara mateix.

I, si bé allò pel que ens ha estat útil a nosaltres ha estat pels esdeveniments, si us fixeu en el menú d'opcions veureu que inclou diverses possibilitats relacionades amb l'allotjament, informació sobre els museus i monuments de la ciutat, botigues, etc. Molt completa, l'app, com veieu.

Le Murate: una presó reconvertida en habitatges i espai cultural

Inicialment fou un convent emmurallat (d'aquí el nom de Le murate, "l'emmurallat") per a les monges benedictines que fugien d'un convent sovint anegat pels desbordaments de l'Arno. Després de l'annexió a França al 1807, tota orde religiosa toscana fou eliminada i, en desnonar les monges, el convent fou modificat per convertir-se en presó, condició que conservà fins al 1985. Fou al 1988 quan, sota la direcció de l'urbanista Renzo Piano, es reconvertí el lloc en habitatges, locals i places, conservant bona part del seu aspecte original.

El que en queda és, doncs, un parell de places emmurallades en el que, primer de tot, un es pot delectar amb l'exquisit gust de la transformació, amb aquest equilibri estrany entre convent, presó i habitatge. D'altra banda, hi ha la possibilitat de fer un mos o un refrigeri, i, moltes de les nits dels mesos més calurosos de l'any, gaudir d'algun espectacle literari, teatral (de petit format) o musical, o bé un passi de la cinemateca.

El lloc és encantador i s'ha convertit en una mena de node cultural modern al que hi acudeix el bo i millor de la Florència local connectada amb les arts.

Fotografia del Pietro Viti

Deixeu-vos-hi caure una vesprada per gaudir de l'entorn i de l'interior, de la clara i del rovell de l'ou cultural que és Le Murate.

El refugi secret del turista a Florència

Foto estreta del web de Serre Torrigiani

Quan els tumults i la gentalla turística ja t'han esguerrat prou moments al cor de Florència, quan necessites un recés, una rebaixa dels decibels, un descans dels sentits, potser et cal un racó més o menys secret que et permeti el solaç requerit. A partir d'una escletxa en les façanes dels palaus més cèntrics de Florència s'accedeix a un carrer en ziga-zaga que, a recer dels turistes, planta un jardinet amb un senzill foodtruck i unes tauletes que et permeten fer un mos escoltant musiqueta mentre et recompons.

Foto estreta del web de Serre Torrigiani

La cartografia diu que és una plaça, la Piazza di tre re però, en realitat, és un carreró trifurcat que s'obre en tres vies principals i desemboquen a l'interior d'una illa. Els carrers des dels que s'estén són la Via Orsanmichelle (on es troba el Museu del mateix nom), la Via dei Calzaiuoli i la Piazza de la Repubblica. Un cop d'ull al mapa d'aquí a sota us permetrà veure l'enclavament estratègic, absolutament assetjat per botigues on gastar-se els quartos, per carrers de flux turístic intens.

Allà al mig, doncs, es troba l'oasi, de nom Serre Torrigiani in Piazzeta. Es tracta de demanar el menjar (especialitats toscanes) i la beguda (des de cerveses i refrescos fins a combinats elaborats) i asseure's en una de les tauletes que s'escampen al voltant de l'estretor de l'enclavament. Música de fons, de vegades en viu (sempre hi ha una guitarra disponible per si algú s'arrenca), wifi oberta, ambient distès, molt florentí que es resguarda dels turistes després d'un dia de feina i, en general, un ambient agradable en el que un es pot quedar fins a recuperar l'esma, l'alè i les forces per tornar a deixar-se engolir pels congèneres viatgers que, gelat regalimant en mà, estaran encantats de recuperar-te per a la causa.

La sala Botticelli: la cruïlla de la bellesa

Entrar a la sala Botticelli de la Galeria dels Uffizi és una experiència única i irrepetible. Flanquejant la sala, a una banda hi penja La Primavera, a l'altra El naixement de Venus. No sóc capaç de recordar res més d'aquella sala, les altres obres ni la seva disposició. Tan sols recordo, sota la porta d'accés, sentir-me en una cruïlla de camins indestriables: quin veig primer? Cada cama semblava voler anar en una direcció diferent.
Tant se val quina vaig triar veure primer. Allò que importa és que d'allà estant, just abans de prendre la decisió, un és conscient d'estar envoltat de bellesa. I llavors, llàgrimes.

Imagino que, encara que sigui de manera inconscient, diversos són els motius que et porten a emocionar-te davant de l'art. La bellesa, necessàriament, n'ha de ser un. Però segur que també s'esdevé la materialització de la icona, la tangibilitat d'allò carregat de significat per repetició i insistència. Tothom coneix aquestes obres, hi hem estat exposats durant tota la nostra vida (de manera directa en fotografies i llibres de text, però també indirecta, amb totes les altres obres i expressions que s'hi han basat o inspirat). Representen moltes coses, aquestes icones. Són com àtoms que condensen l'essència de la humanitat. I estar allà, entre elles, fa que un sigui molt més conscient de tot i de la relativitat de les coses.