Le Murate: una presó reconvertida en habitatges i espai cultural

Inicialment fou un convent emmurallat (d'aquí el nom de Le murate, "l'emmurallat") per a les monges benedictines que fugien d'un convent sovint anegat pels desbordaments de l'Arno. Després de l'annexió a França al 1807, tota orde religiosa toscana fou eliminada i, en desnonar les monges, el convent fou modificat per convertir-se en presó, condició que conservà fins al 1985. Fou al 1988 quan, sota la direcció de l'urbanista Renzo Piano, es reconvertí el lloc en habitatges, locals i places, conservant bona part del seu aspecte original.

El que en queda és, doncs, un parell de places emmurallades en el que, primer de tot, un es pot delectar amb l'exquisit gust de la transformació, amb aquest equilibri estrany entre convent, presó i habitatge. D'altra banda, hi ha la possibilitat de fer un mos o un refrigeri, i, moltes de les nits dels mesos més calurosos de l'any, gaudir d'algun espectacle literari, teatral (de petit format) o musical, o bé un passi de la cinemateca.

El lloc és encantador i s'ha convertit en una mena de node cultural modern al que hi acudeix el bo i millor de la Florència local connectada amb les arts.

Fotografia del Pietro Viti

Deixeu-vos-hi caure una vesprada per gaudir de l'entorn i de l'interior, de la clara i del rovell de l'ou cultural que és Le Murate.

El refugi secret del turista a Florència

Foto estreta del web de Serre Torrigiani

Quan els tumults i la gentalla turística ja t'han esguerrat prou moments al cor de Florència, quan necessites un recés, una rebaixa dels decibels, un descans dels sentits, potser et cal un racó més o menys secret que et permeti el solaç requerit. A partir d'una escletxa en les façanes dels palaus més cèntrics de Florència s'accedeix a un carrer en ziga-zaga que, a recer dels turistes, planta un jardinet amb un senzill foodtruck i unes tauletes que et permeten fer un mos escoltant musiqueta mentre et recompons.

Foto estreta del web de Serre Torrigiani

La cartografia diu que és una plaça, la Piazza di tre re però, en realitat, és un carreró trifurcat que s'obre en tres vies principals i desemboquen a l'interior d'una illa. Els carrers des dels que s'estén són la Via Orsanmichelle (on es troba el Museu del mateix nom), la Via dei Calzaiuoli i la Piazza de la Repubblica. Un cop d'ull al mapa d'aquí a sota us permetrà veure l'enclavament estratègic, absolutament assetjat per botigues on gastar-se els quartos, per carrers de flux turístic intens.

Allà al mig, doncs, es troba l'oasi, de nom Serre Torrigiani in Piazzeta. Es tracta de demanar el menjar (especialitats toscanes) i la beguda (des de cerveses i refrescos fins a combinats elaborats) i asseure's en una de les tauletes que s'escampen al voltant de l'estretor de l'enclavament. Música de fons, de vegades en viu (sempre hi ha una guitarra disponible per si algú s'arrenca), wifi oberta, ambient distès, molt florentí que es resguarda dels turistes després d'un dia de feina i, en general, un ambient agradable en el que un es pot quedar fins a recuperar l'esma, l'alè i les forces per tornar a deixar-se engolir pels congèneres viatgers que, gelat regalimant en mà, estaran encantats de recuperar-te per a la causa.

La sala Botticelli: la cruïlla de la bellesa

Entrar a la sala Botticelli de la Galeria dels Uffizi és una experiència única i irrepetible. Flanquejant la sala, a una banda hi penja La Primavera, a l'altra El naixement de Venus. No sóc capaç de recordar res més d'aquella sala, les altres obres ni la seva disposició. Tan sols recordo, sota la porta d'accés, sentir-me en una cruïlla de camins indestriables: quin veig primer? Cada cama semblava voler anar en una direcció diferent.
Tant se val quina vaig triar veure primer. Allò que importa és que d'allà estant, just abans de prendre la decisió, un és conscient d'estar envoltat de bellesa. I llavors, llàgrimes.

Imagino que, encara que sigui de manera inconscient, diversos són els motius que et porten a emocionar-te davant de l'art. La bellesa, necessàriament, n'ha de ser un. Però segur que també s'esdevé la materialització de la icona, la tangibilitat d'allò carregat de significat per repetició i insistència. Tothom coneix aquestes obres, hi hem estat exposats durant tota la nostra vida (de manera directa en fotografies i llibres de text, però també indirecta, amb totes les altres obres i expressions que s'hi han basat o inspirat). Representen moltes coses, aquestes icones. Són com àtoms que condensen l'essència de la humanitat. I estar allà, entre elles, fa que un sigui molt més conscient de tot i de la relativitat de les coses.